16 septiembre, 2021

LA VIDA DE “EL GÜERO” MIGUEL ANGEL EN CATALAN…

Neix a Mèxic D.F. l’1 d’octubre de 1929. Es forma com a joneguer a la ramaderia d’Heribert Rodríguez veïna de Apan, Hidalgo, pel que se’l va considerar en moltes ocasions un hidalguens, d’Apan…

Neix a Mèxic D.F. l’1 d’octubre de 1929. Es forma com a joneguer a la ramaderia d’Heribert Rodríguez veïna de Apan, Hidalgo, pel que se’l va considerar en moltes ocasions un hidalguens, d’Apan… En aquesta població el senyor Guillem Delgado el va assignar com encarregat dels seus billars i li va proporcionar una habitació, permetin que –a les seves estones lliures es dediques a la toreria. Vesteix per primera vegada el vestit de llums en aquesta població el 21 d’agost de 1949, posteriorment debuta a la placeta capitalina “La Morena” donant-se a conèixer com un torero valent a carta cabal… El 30 de juliol de 1950 es presenta a la plaça “Mèxic” causant sensació pel seu valor fronterer ratllant en temeritat. Aquesta temporada toreja dues jonegades més acusant una clara verdor, però posseeix una personalitat que ajuntada al seu valor, el fan un joneguer carismàtic… Don Enric Bohórquez, redactor del diari ESTO li recomana tornar-se’n al camp a perfeccionar el seu ofici però l’empresari Alfons Gaona –pel seu iman taquiller el programa com a base de cartell per a la següent temporada joneguera… Miquel Ángel, un noi ros, alt, prim, no molt airós però amb bona planta de torero. El seu deix al parlar és el del clàssic capitalí de barri: (¿No?)… Utilitzava el clàssic tupè, llavors de moda, simpàtic en el seu tracte, amb un somriure de nen, es fa prompte popular i atractiu davant la joventut. Al 1951 toreja nou jonegades, sumant ja dotze, i es converteix en el plena places; faenaces i quites per gaoneres o per fregolines esgarrifoses, empentes, cornades i en ocasions un temple exquisit, augmenten el seu atractiu sensacional. Alterna aquestos èxits amb “Curro” Ortega, Rafel García, pare dels “Querencia”, amb “El Ranchero” Aguilar, amb “El Callao”, amb “El Piti” i amb els espanyols Julio Pérez “Vito”, Paco Honrubia, Jesús Gracia i Jerònim Pimentel… Dos mà a mà, un amb “El Vito” i un altre amb el potossí Jordi Reina, “El Piti”, omplen la immensa plaça de gom a gom. La tònica de “El Güero”: moltes voltes al rogle sense orella, per les seves fallides al matar, raó, motiu, per la que el doctor Gaona, l’empresari, li escatima els justos honoraris: Mentre no tallis orelles no guanyaràs diners…Va tallar algunes però l’empresari preferia esquivar-lo… Notable feina al jònec “Jaspeador”, de “La Laguna” de la que el jutge escatima la segona orella… PER A LA HISTORIA: El 22 de juliol de 1951 al cinquè jònec de nom “Cuadrillero”, de “San Mateo”, que corresponia a Ferran de los Reyes, “El Callao”, Miquel Ángel fa un quite per gaoneres temperat i esmunyit per la seva quietud, que posa a la gent en peu… El públic el fa donar una volta al rogle, interrompin la lidia del seu alternant, qui a l’última broda una feina grandiosa. Aquest quite va originar que el Doctor Gaona encarregara una pintura al mestre Antoni Navarrete d’aquell moment… Cas similar en un altre quite per fregolines a un jònec que corresponia al valencià Paco Honrubia, en el que va passar als mitjos a agrair l’ovació… 1952… el 15 de juny alternant amb Alfred Leal i Gonzalo González broda una gran feina a “Muñeco”, de “San Mateo” sense tallar orelles pels seus defectes al matar… Aquesta temporada talla varies orelles i moltes voltes al rogle i rep una cornada del jònec “Chamorrero”, de “La Laguna” fent una gran feina a la de “l’Orella d’Argent” que per poc se la guanya a Jordi Reina, “El Piti”. Set jonegades i una més en 1953 que suma en el seu haver 20 a la Mèxic… Només Ferran de los Reyes, “El Callao” va sumar més de 20 en aquesta plaça… En el mes de juny de 1953 marxa cap a Espanya a buscar més triomfs. Al juny toreja la seva primera jonegada a Barcelona, després suma 13 jonegades a places d’importància com Sevilla i Madrid on talla orella; Màlaga, Valladolid i a Palma de Mallorca on talla en dues tardes quatre orelles i un cua… Inicia l’any 1954 a Nimes per a tornar a Sevilla el dos de maig de 1954 per a lidiar una jonegada de “Felipe Bartolomé” alternant amb Paco Méndez i Pep Ordóñez… Aquella fatídica tarda al rebre amb una llarga canviada de genolls a porta gaiola a un dels seus jònecs rep una cornada a la boca fins el paladar. La punta de l’asta va arribar fins mil•límetres de la base del crani, causant-li gravíssimes lesions. El comunicat facultatiu, llarguíssim per cert, descriu pronòstics gravíssims i quasi nul•les les possibilitats de vida… Consternació a tota Espanya, major de la que causa a Mèxic. Aquesta cornada, com quasi sempre passa, li obre noves portes i li ploven contractes. Després de “recuperar-se” va torejar una jonegada a Roquefort, França; reapareix a Madrid el 5 de setembre amb gran èxit tallant l’orella a cadascun dels seus jònecs. Repeteix a Madrid el 16 del mateix mes i el 19 s’acomiada com joneguer a Vic Fezensac… ALTERNATIVA.- El 26 de setembre de 1954 rep l’alternativa a Palma de Mallorca de mans de Josep María Martorell amb Victorià Posada com a testimoni, toros de “Ramos Hermanos”. Aquella tarda al de l’alternativa anomenat “Parrero”, li talla una orella i al seu segon, les dues i la cua; va tancar la seva temporada a Beziers el 3 d’octubre tallant les dues orelles del seu primer toro… Miquel Ángel guanya en tècnica, doncs ja no li tiren mà els toros amb tanta freqüència i mata molt millor. Confirma la seva alternativa a Mèxic el 16 de gener de 1955 amb el toro “Trueno Verde”, de “Torrecilla”, de mans de Ricard Balderas, avui jutge de plaça, i com a testimoni el seu primer padrí Josep María Martorell. Sortides al terç als seus dos toros fou el resultat… En aquesta temporada 1955-1956 obté només algunes voltes al rogle i provoca la polèmica entre els periodistes i els afeccionats. L’acusen d’intercalar “grolleria” a algunes de les seves actuacions… Per a aquest autor, aquestes consistien en que Miquel Ángel demanava al seu mosso d’estocs que li plantés un mirall per a que pentinés el seu ros tupè fent-se passar per un “dandi molt endreçat”, per a que instants després es convertís en el contrari: rebolcat, trencada la roba, sorra a la boca i amb freqüència apallissat i sagnant; situació premeditada per a causar aquest efecte… A la província mexicana només se’l veu a Morelia, Acapulco i Ciutat Juárez i a Xico, Veracruz… Al 1956 torna a Espanya i és inclòs a “La Fira de Sant Isidre” on confirma la seva alternativa amb el toro “Ratonero” de “Carles Núñez”, de mans de Manel Vázquez i el testimoni d’Emili Ortuño “Jumillano”. Continua en la seva campanya espanyola més o menys triomfal, amb alts i baixos… Torna “El Güero” a Mèxic i acaba l’any 1956 amb 19 actuacions i al 1957 amb 17 tardes entre la capital i la província i al 1958 només catorze… El 22 de juliol de 1956 aquest autor té el privilegi de vestir de llums per primera vegada. El meu cosí, Jordi Aguilar, “El Ranchero”, i el meu amic Miquel Ángel que toregen a Xico, mà a mà, amb toros de “Piedras Negras”, em conviden de sobresortint… ¡Quina joia!… SEQÜELES. Es comencen a fer manifestes les seqüeles d’aquella cornada de Sevilla. Miquel Ángel patia atacs d’epilèpsia i sofria dificultats al parlar… Aquestes circumstàncies propicien el declivi definitiu de Miquel Ángel com a torero i com esser humà. En la seva última correguda gloriosa a la plaça “Mèxic”, 3 de desembre de 1956, mata una correguda molt forta “d’El Rocío”, alternant amb Dàmaso Gómez que confirmava la seva alternativa i “Curro” Ortega. Miquel Ángel talla les dues orelles de l’últim toro després una feina que esgarrifa de dramatisme al públic, més que per emoció per la situació que a continuació s’insereix sobre la nota del dilluns, del llibre, “Una cincuentona monumental”, de Medina de la Serna i Lic. Humberto Ruiz Quiroz, que redacta Josep Octavi Cano al diari ESTO: Dirigida a Miquel Ángel… Amb una nerviositat terrible he seguit les incidències de la teva negativa a deixar-te traure de la plaça perquè els metges ordenaven que tu no estaves en condicions per a poder lidiar al sisè. I si més no ho vas fer… Et vas imposar al cap i a la fi sobre els gendarmes, sobre els metges, sobre la multitud que va acabar demanant que te n’anessis. Però segueixo creient que a pesar de tot, ni els metges, ni l’autoritat ni ningú, haguessin tingut que deixar-te continuar. Els rogles de les places de toros no deuen convertir-se mai en pedra de sacrificis humans. El que em pareix necessari i urgent, per raons purament bones, és que per aquest any, al menys, et retires dels toros, Miquel Ángel. Tu necessites refer-te física i moralment. I dic moralment, perquè sé que els pitos que has escoltat en tardes anteriors t’han ferit (…). Crec que han fet molt mal en portar-te en aquestes condicions, i sobre tot en haver-te llançat als rogles a una lluita desigual amb els homes i amb els toros… En la seva crònica del dilluns, Pocapena, fa el següent comentari: “Al torero no li va convèncer l’opinió dels facultatius i va tornar al carreró, on el seu apoderat, amics i companys van poder apreciar, per incoherències manifestes a la seva conversació, que era un disparat sortir a despatxar el segon seu, últim de la correguda i el de més pes, doncs va donar a la romana 540 quilos… El madrileny Dàmaso Gómez havia deixat bon gust de boca davant l’afecció, però el cel professional de Miquel Ángel no permetia que aquell se li’n fora per davant… A la fi de 1958 Miquel Ángel desapareix del mapa taurí, però aquest autor segueix les seves passes temporalment: Es dedica a donar classes de maneig a un cotxe de doble control; cosa que li permet mantenir-se temporalment. Vaig saber també que l’anomena’t permís li fou retirat. Es va tornar alcohòlic, es posa inflat, gras i panxut; i fins ara… vaig seguir la seva petjada… Un 3 de setembre de 1974 sofreix al popular mercat de “La Merced” un atac d’epilèpsia i dies més tard, el 12 del mateix mes, mor sense ser identificat. Al ser portat a la sala mortuòria els practicants de medicina indiquen al seu mestre que pareix tractar-se d’un torero doncs li observen varies cicatrius al cos. El mestre, que portava alguna amistat amb el cronista Pep Alameda, el crida i li demana reconèixer la identitat d’un possible torero. Josep Alameda ho fa i dona part del fet als seus familiars i al públic… Patètic fi d’un gloriós torero, envilanit entre huácales, rates i cuques. Pel seu orgull, amor propi o tal volta pel seu estat patològic, no se sap que hagi fet del coneixement d’un taurí filantròpic el seu estat de desgracia. Carles Arruza va donar la mà organitzant i torejant festivals benèfics per a “Curro” Ortega, materialment cosit a cornades, l’altre per a Carles Vera, “Cañitas”, quant li va ser amputada una de les seves cames; i a Espanya per al durangueny Guillem Carvajal. Desgraciadament Carles va morir al 1966. Tal volta si coneix la situació miserable de Miquel Ángel, la seva fi no hagués estat tan trista…

Deja un comentario